El santboià Kiko Amat fa un recorregut per la cultura pop en la seva segona novel•la, 'Coses que fan BUM'.

L’escriptor Kiko Amat fa un recorregut per la cultura pop en la seva segona novel·la, 'Coses que fan BUM', un llibre amb el qual, segons va explicar, pretén allunyar-se de la literatura seriosa i pretensiosa i que vol veure com una versió narrativa del grup The Who. Fent ús d’un enorme bagatge forjat en la contracultura suburbana, que té el món anglosaxó i la Barcelona obrerista d’extraradi com referents bàsics, Amat va sentenciar en la presentació: 'No vull ser Nabokov, sinó que vull ser The Who, els quatre Who en un, en literatura'. Kiko Amat va néixer a Sant Boi de Llobregat, l’any, 1971, va recordar que la seva novel·la 'procedeix d’un món en el qual ni Espriu ni Borges tenien importància, i en canvi era rellevant la música punk, el rock, el soul o el Nou Periodisme'. 'Coses que fan BUM' (Editorial Anagrama) narra 'el 'coming of age', que diuen els anglesos, el creixement d’un adolescent fins a la seva joventut, en aquest cas de Pánic Orfila, un orfe anglo-català que després de la mort dels seus pares queda a càrrec de la seva tia àvia Àngels en Sant Boi. Per la ment de Pánic es llisquen obsessions vàries com el surrealisme, el satanisme, els situacionistes, Max Stirner, la música soul, la masturbació i Eleonor, una noia del seu institut.

Amat va confessar que per a afrontar aquesta segona novel·la va trencar bastant amb la seva òpera primera, 'El dia que em vagi no l’hi diré a ningú' (2003): 'No volia que la novel·la aparegués tan naïf com la primera i en aquesta ocasió vaig preferir optar per una primera persona en la veu narrativa, que resulta més natural i ajuda a subratllar la sensació de confusió'. Les influències que el propi autor reconeix són eclèctiques i van des de Jim Dodge, Edward Limonov o John Fante, elements del pulp i el punk, de les cançons pop, els 'comic-books', la cultura oral de la classe obrera i la literatura contracultural de Burroughs a Bukowski. 'La meva manera d’escriure -diu- s’aproxima a la garsa, que va agafant les coses més interessants d’aquí i d’allà, i al final el llibre és com una habitació plena de cartells en les parets i de discos'. Para Amat el desconeixement d’aquesta plèiade de referències a la cultura pop 'no impedeix gaudir de la narració', perquè l’autor mateix està 'a favor de la democratització de la literatura, la literatura intel·ligible per tots'. Amat es declara contrari a 'aquest tipus de literatura que per a entendre-la necessites cinc anys d'Història de l'Art'. El propi Amat es veu a si mateix 'allunyat de la tradició literària convencional, de la cultura seriosa' i, per això, se sent allunyat de la immensa majoria d’autors d’aquest país, 'excepte potser de Francisco Casavella, amb qui comparteixo gustos musicals i literaris', va dir. Terra Actualitat – EFE (05/02/2007)