El càncer de colon que pateixo m’ha ajudat moltíssim a relativitzar les coses. Crec que el meu deure és lluitar sense desassossec, però amb fermesa, pel que ens pertany, després d’una vida dura i difícil. La meva dona, Carmen Carreró, i jo vivim a Catalunya des de 1964. Tenim quatre fills i set néts. Tinc 65 anys i des de l’any 1997 percebo una paga de jubilació, per minusvalidesa total, de 606 euros. No fa falta que expliqui les dificultats que tenim per a viure amb normalitat. I no dic "viure amb dignitat", perquè crec que la dignitat de la vida no està lligada als diners. Amb la intenció d’augmentar els ingressos mensuals i per assegurar una renda per a la meva dona en el cas que quedés vídua, vaig sol·licitar per a ella a Benestar Social una pensió no contributiva. Va ser denegada per no haver complert els 65 anys. Ara ja els té, així que vaig iniciar de nou el tràmit. El dilluns 16 d’abril ens va arribar la notificació confirmant que li havia estat concedida una paga de 78 euros mensuals. L’endemà passat, vam rebre amb remitent de la delegació de la Seguretat Social de Barcelona la resolució següent: "Resolc suprimir el complement de mínims, per cònjuge a càrrec, en la pensió de José Casas Gaitán, i es fixa el seu import, a partir del 1 d’abril del 2007 (...) en la quantitat de 132,59 euros (...) Total a percebre: 493,22 euros". És a dir, que gràcies a la paga de 78 euros concedida a la meva esposa, he de prescindir de 132,59 euros dels 606 que cobrava: si algú pot donar una explicació raonable a semblant desfachatez, li prego que, per favor, m’ho expliqui. Més enllà de l’absurd de la situació, ens sentim ofesos personalment, és una burla, un insult a la nostra intel·ligència, una hipocresia burocràtica inaudita, una clara aixecada de camisa i un atropellament a la societat del benestar. Em pregunto: què he de fer? Que la meva esposa renunciï a la seva recent concedida paga? Demanar asil a casa d’algun fill? Fantasiar amb que algun dia haurà un canvi important en la nostra societat?El càncer de colon que pateixo m’ha ajudat moltíssim a relativitzar les coses. Crec que el meu deure és lluitar sense desassossec, però amb fermesa, pel que ens pertany, després d’una vida dura i difícil. La meva dona, Carmen Carreró, i jo vivim a Catalunya des de 1964. Tenim quatre fills i set néts. Tinc 65 anys i des de l’any 1997 percebo una paga de jubilació, per minusvalidesa total, de 606 euros. No fa falta que expliqui les dificultats que tenim per a viure amb normalitat. I no dic "viure amb dignitat", perquè crec que la dignitat de la vida no està lligada als diners. Amb la intenció d’augmentar els ingressos mensuals i per assegurar una renda per a la meva dona en el cas que quedés vídua, vaig sol·licitar per a ella a Benestar Social una pensió no contributiva. Va ser denegada per no haver complert els 65 anys. Ara ja els té, així que vaig iniciar de nou el tràmit. El dilluns 16 d’abril ens va arribar la notificació confirmant que li havia estat concedida una paga de 78 euros mensuals. L’endemà passat, vam rebre amb remitent de la delegació de la Seguretat Social de Barcelona la resolució següent: "Resolc suprimir el complement de mínims, per cònjuge a càrrec, en la pensió de José Casas Gaitán, i es fixa el seu import, a partir del 1 d’abril del 2007 (...) en la quantitat de 132,59 euros (...) Total a percebre: 493,22 euros". És a dir, que gràcies a la paga de 78 euros concedida a la meva esposa, he de prescindir de 132,59 euros dels 606 que cobrava: si algú pot donar una explicació raonable a semblant desfachatez, li prego que, per favor, m’ho expliqui. Més enllà de l’absurd de la situació, ens sentim ofesos personalment, és una burla, un insult a la nostra intel·ligència, una hipocresia burocràtica inaudita, una clara aixecada de camisa i un atropellament a la societat del benestar. Em pregunto: què he de fer? Que la meva esposa renunciï a la seva recent concedida paga? Demanar asil a casa d’algun fill? Fantasiar amb que algun dia haurà un canvi important en la nostra societat?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris
Publica un comentari a l'entrada